Habitualment publico un article setmanal, però estic actualment passant per un procés emocional inesperat i volia compartir-lo.
Ahir van entrar a robar al meu pis i ho van deixar tot “potes cap a munt”, un horror. Així que vull explicar des de la meva experiència com em vaig sentir i com ho estic enfrontant.
Quant et passa un succés com aquest, jo el comparo a les etapes d’un dol:
- Negació: al obrir la porta la cadena estava posada, i tot i sabent que el meu marit no hi era, vaig pensar que potser era ell, així que vaig tocar el timbre i llavors vaig veure tots els calaixos del rebedor oberts. Vaig entendre que algú havia entrat a robar. Tot i ser tant evident que estaven robant en el meu pis, vaig baixar corrents les escales trucant al meu marit amb l’esperança que fos ell qui estigués dins. És a dir, “això no em pot passar, no a mi”.
- Ira: El meu marit va contestar i efectivament estava en un dinar. Llavors vaig tenir la confirmació de que estàvem sent víctimes d’un robatori domiciliari. Així que, vaig passar a la fase de la ira. “Perquè a mi?. ¡No és just! Com em pot estar passant això a mi?. Van arribar els mossos, i la meva ira va ésser contra ells i contra la indefensió dels ciutadans enfront totes aquestes bandes que entren impunement en les nostres llars, i la impotència de no poder fer res perquè al dia següent d’agafar-los ja estant al carrer.
- Negociació. Llavors comença l’etapa de l’esperança, potser no m’han robat això o allò, potser no ho han vist, potser no els hi ha donat temps. “Si us plau, que no m’hagin robat aquella joia amb un gran valor sentimental”.
- Depressió. Al final t’adones que s’ho han endut tot, inclòs allò que ja ni te’n recordaves que ho tenies, i vas fent memòria del que hi havia en les caixes buides. I així et trobes amb una gran buidor interior. En el meu cas, només tenia un parell de joies, perquè no sóc d’aquelles dones que els hi encanta col·leccionar-les, però una d’elles era un collar que em va regalar el meu pare pel meu casament. Li va costar un gran esforç econòmic comprar-lo, va ser el seu últim regal abans de la seva mort 5 mesos després. I et preguntes Perquè aquesta societat es així?. Perquè les lleis no ens protegeixen més?. Perquè no podem viure en pau i tranquil·litat ni tan sols en la nostra pròpia llar?.
- Acceptació. Hem d’acceptar que ens ha passat, “El que ha passat és real, no puc lluitar contra aquesta realitat, així que he de continuar”. En aquesta etapa, comences a enfrontar-te a la situació, poses la denuncia, parles amb l’asseguradora “creuant els dits per tenir tot ben cobert, que no hi hagi cap clàusula d’aquelles de lletra petita que no et vas llegir”. Neteges i desinfectes el pis, reculls tot el desastre ocasionat, i comença el “consol dels tontos”. Bé, només és quelcom material, sort que no estava jo a casa, hi ha casos que els enganxen a casa i els hi donen una pallissa per robar-los 30€.
Aquestes cinc etapes en el meu cas han durat dos dies, ahir “el dia del robatori” i avui “dia de la policia científica i la resta”.
Afortunadament com terapeuta de medicina complementaria que sóc, he anat passant per totes les etapes identificant-les i sabent quina seria la següent, mitjançant respiracions i relaxacions profundes. També la majoria de nosaltres treballem la nostra força interior i psíquica, així que no he necessitat de complementació addicional.
Per superar una situació d’aquests tipus, el més important és saber identificar les fases, quant coneixes el que et passa és més fàcil de superar. En cas de necessitar alguna complementació, el més recomanable en aquests cassos, serien les flors de Bach i en funció de l’estat en que es trobi la persona, homeopatia.
Susagna Muns
Naturòpata – Homeòpata