“No és el patiment el que ens destrueix; és el patiment sense sentit el què ens destrueix”.
Victor Frankl
Vull avisar que aquest article es tracta d’un extracte del meu llibre “Càncer. El perquè de la medicina complementaria”. Es tracta de l’extracte d’un capítol a on descric com és la realitat d’un malalt en fase terminal i el què passa en la seva ment i el seu entorn. És una lectura bastant dura, encara que el més dur és viure’l com jo i la meva família ho vàrem viure.
Hi ha temes i qüestions que mai s’arriben a parlar de maner oberta, però que no es comentin no significa que no existeixin, i quant et toca viure’ls no saps com reaccionar o com actuar, així que vaig prendre la decisió de parlar en el meu llibre de tots aquells temes intocables com el dolor, patiment, eutanàsia, suïcidi assistit…
S’ha d’entendre per les fases que passa una persona amb càncer o amb un càncer ja en fase terminal, per poder saber como el podem ajudar.
Entre un 70% – 90% de pacients amb un càncer en estat avançat, tenen dolors que requereixen l’ús d’opiàcies. El dolor persisteix interfereix en les habilitats de menjar, dormir, pensar, interactuar amb els demés, i a més a més s’acompanya de fatiga, depressió i ansietat.
En les últimes setmanes de vida pateixen amb una alta prevalença, fatiga i debilitat generalitzada, i en els últims dies de vida, disnea, deliri, nàusees i vòmits és el més comú.
En el cas dels nens els símptomes físics són dramàticament similars.
Segons la OMS, existeixen 11 símptomes que apareixen en les etapes avançades i al final de l’etapa de la vida i per tant són prioritàries en les cures pal·liatives: anorèxia, ansietat, estrenyiment, deliri, depressió, diarrea, disnea, fatiga, nàusees i vòmits, dolor, secrecions de les vies respiratoris.
A més a més de la por de no tenir una qualitat de vida, un cop superada la primera fase d’assumir que tenen aquesta malaltia, comencen altres preocupacions com por ser la por, por a no superar la malaltia, por a quedar tolits d’alguna manera, por a no tornar a ser la mateixa persona que abans i por a la mort. És en aquests moments quant més necessiten trobar esperances i sentit a la vida, per tenir forces per lluitar, en alguns casos aquesta força la troben per la via espiritual i en altres casos poden tenir a algú a prop amb qui parlar obertament sobre el sentit de la vida i la mort.
En aquesta etapa comencen a qüestionar-se no solament el futur, sinó el seu present i el seu passat. Els pot vèncer la desesperança e inclús la manca de sentir a tot el que els envolta o els ha envoltat fins aquell moment. Es troben en el que podríem denominar una angoixa existencial. Inclús poden sentir-se culpables per haver pres decisions errònies, o per no haver fet alguna cosa en concret que els hagués canviat la vida, i ara ja no estant a temps.
En quant a l’entorn més íntim, tenen por de perdre la seva integritat personal, hi ha cirurgies i tractaments que els pot afectar a la seva imatge corporal, el seu intel·lecte, i els envaeix la por de ja no ser una persona atractiva sexualment per la seva parella, e inclús de no tornar a ser els mateixos en altres esferes.
En el cas de malalts terminals, aquesta situació s’agreuja. En el nostre mon occidental, la mort no és el principi d’altre vida com en altres cultures. Mai es parla de la mort, sempre es manté oculta. A Barcelona, ciutat en la que visc, cada dia hi ha nombrosos enterraments, però mai veig passar els cotxes funeraris per les grans avingudes com Passeig de Gràcia o Diagonal, fan servir vies alternatives. Quant un familiar es mora, inventen històries pels nens i no els portem al tanatori o al cementiri, és com si al evitar parlar de ella ens poguéssim escapar d’alguna manera de les seves garres.
No estem preparats per morir ni veure morir a ningú, se’ns esgarra l’ànima.
Així que no solament el malalt ha d’entendre la seva mort, sinó que els familiars més directes, hauríem de trobar la manera d’entendre-la per poder afrontar-la d’una manera natural, per poder passar d’aquesta manera, els últims dies junts el millor possible sense generar un gran estrés.
En el meu cas personal, ens vàrem trobar d’un dia per altre amb la decisió de què el meu pare passés els últims dies a casa o en un hospital. Vàrem decidir estar tots junts amb ell, en la nostra llar, fins el final. Vàrem haver de prendre a mantenir-nos al seu costat amb fortalesa i valentia, i plorar i passar el nostra dolor sense que ell es donés compte, volíem que ell es sentís acompanyat i estimat. I puc dir que ho vàrem aconseguir, no sense un gran esforç per part de tots.
En aquesta situació comencen a sorgir en l’ambient familiar, diverses qüestions com tensió emocional, especialment per la persona que viu amb el malalt, exigències físiques, ja que aquest tipus de pacient necessita moltes cures, por a enfrontar el dia de la mort, preocupacions financeres, en el nostre cas no vàrem obtenir cap ajuda ni per part de l’estat, ni assistents socials, ni de ningú, vàrem haver de contractar fent un esforç econòmic molt important a una persona a través d’un centre que vingués a ajudar-nos en la higiene personal del meu pare i les seves cures. Comencen els dubtes de com tractar al malalt, com parlar-li, com mirar-li. El pitjor de tot, la soledat que t’envaeix per no tenir ajut de cap servei d’atenció.
Així que no és d’estranyar que entre els familiars també apareguin problemes psicològics com ansietat i depressió.
A nivell familiar la única cosa que et pot ajudar a sobreportar aquesta situació és que hi hagi una bona cohesió familiar per poder afrontar els conflictes que van sorgint. Que existeixi una bona comunicació, és la única manera que l’estrés i l’ansietat puguin disminuir.
En aquests casos el que pot oferir la familiar és intentar trobar els mitjans per poder prolongar-li la vida, que el malalt tingui un ambient confortable, i intentar en lo possible que no pateixi.
En les famílies amb un baix nivell de cohesió i un alt nivell de conflictes, tots aquests problemes psicològics s’agreugen.
No és fàcil exposar aquest tema i les emocions que l’envolten, sobretot quant s’ha viscut a casa teva i no un sol cop, però són temes que s’han de saber i entendre per poder fer-los front i superar-los.
Susagna Muns
Naturòpata – Homeòpata